La veu i la tradició

“Quan la lluna minva se sembra tot el que va cap avall i quan la lluna creix se sembra tot el que va cap amunt.”

Mai s’ha de plantar un all en lluna plena, com tot bon hortolà sap. Les arrels creixen més juntes en el període lunar, i les plantacions subterrànies com ara bulbs i tubercles són empesos fora del terra, per la força de les seves pròpies arrels. Un hortolà del s.XIX no necessitava saber-ne els perquès, ni teories sobre el camp gravitacional de la lluna, o de la seva trajectòria el·líptica. Els alls plantats amb lluna plena els escup la terra, i es fan malbé; i la dita, repetida i escampada de pares a fills, és provada per l’experiència. En el mateix sac hi pertanyen les rondalles de vora el foc, com el Peladits de Montserrat, un papu que atrapava la mainada que no es portava bé, i els coïa vius en una tina de calç viva per a després espellar-los amb un ganivet rovellat; o les cançons populars dels Pirineus i la plana de Vic, recopilades per Jacint Verdaguer als volts de 1898 i 1901.

Aquest coneixement suposa la base popular i històrica d’un poble, i s’ha transmès, com no podia ser d’altra manera, a través de la veu. La definició de folklore requereix que aquest sigui un coneixement transmès oralment, d’autor anònim i d’una trajectòria llarga. Hi apleguem així totes les tradicions, costums, supersticions, rondalles i música local. Reculls de saviesa popular, com els temps de planta i de sega (ara ja sabeu que mai heu de plantar alls en lluna plena).

Això no obstant, aquest coneixement, per la seva naturalesa oral, ha corregut sempre perill de perdre’s; sobretot en períodes de modernització i èxode rural, com ara la Industrialització, o la segona meitat del segle XX. És per això que es fa indispensable la tasca del folklorista, aquell dedicat a recopilar i preservar el coneixement popular, i gràcies als quals s’han preservat aquestes mostres del nostre saber tradicional.

Els germans Grimm, els folkloristes més coneguts del Romanticisme, iniciaren la tasca empesos per la misèria econòmica i el seu interès per la mitologia local. Recorregueren els boscos de la seva Alemanya natal, recopilant contes dels més vells i preservant-los per a la posteritat. Molts dels contes que expliquem encara ara als infants, com ara la Caputxeta Vermella, o Hansel i Gretel, provenen dels seus reculls.

A casa nostra, l’interès per la recuperació i preservació de les tradicions populars arribà amb la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX, quan autors com mossèn Cinto Verdager o Pau Bertran posaren l’interès a recuperar el patrimoni tradicional català envers un panorama de diglòssia cultural i lingüística. Els rellevaria Joan Amades, que amb el seu Costumari Català recorreria gran part del territori recollint contes, cançons i rondalles dels pobles catalans, i que és la principal font per la qual aquests han arribat fins als nostres dies.

 

La guerra dels mons i fake news

“Yet across the gulf of space, minds that are to our minds as ours are to those of the beasts that perish, intellects vast and cool and unsympathetic, regarded this earth with envious eyes, and slowly and surely drew their plans against us.”

La retransmissió va començar el diumenge 30 d’octubre de 1938, a les vuit del vespre. Una veu anuncià: “El Sistema de Transmissions de Columbia i les seves estacions afiliades presenten Orson Welles i el Mercury Theater, en directe amb la “Guerra dels Mons”, d’H.G. Wells.” Per suposat, molts oients no escoltaren aquesta primera part, ja que Edgar Bergen feia el seu show de ventrilòquia al mateix temps.

Enlloc de seguir l’estructura original, a continuació l’estació de ràdio presentava la previsió del temps, i tot seguit, “un concert en directe de Ramon Raquello i la seva orquestra”.

El concert durava poc, ja que la transmissió es veia interrompuda per un presentador que anunciava “que el Professor Farrell de l’observatori al Mont Jennig ha pogut observar explosions a Mart”. La música reprenia per un moment, per a tornar a ser interrompuda, anunciant que un meteorit s’havia estrellat en una granja de Nova Jersey.

A partir d’aquell moment, Welles recreava, a través de veus d’estudi i companys actors, una performance en la qual representava un periodista sobre el terreny, aterrit pels fets: alienígenes que sortien de càpsules, grans màquines de guerra que volativitzaven els habitants del poble, i un seguit de transmissions aparentment fetes en directe des de Chicago, i St. Louis, on arribaven més marcians. Aquestes transmissions “sobre el camp” es van realitzar totes simultàniament a diferents sales de locució del mateix estudi, el Mercury Theater,  on els locutors simulaven els crits de gent fugint, transmissions d’antena sobre la invasió marciana, o entrevistes ad-hoc a científics que alertaven dels perills de l’espai.

Per a la gran majoria d’espectadors, que havien sintonitzat la freqüència a mitja emissió, el contingut tenia la forma d’un noticiari autèntic. Al llarg dels Estats Units, les trucades a números d’emergència col·lapsaven les centraletes de policia, diaris i ràdios. L’audiència reaccionava carregant els cotxes amb el que es podien endur, i abandonant casa seva; d’altres es tancaven a les esglésies a resar. Alguns improvisaven màscares antigàs. Es reportaren avortaments i naixements prematurs, i fins i tot morts, degut a l’ansietat provocada. Molts cregueren que arribava la fi del món.

Aquest és el relat que molta gent coneix sobre aquella emissió primerenca de La Guerra dels Mons. S’utilitza encara de vegades com a advertència del poder dels mitjans sobre l’espectador i dels límits als quals pot portar la desinformació. Però, és així com va passar realment?

Les dades contrastades mostren menys de 100 trucades en tot el país referent al tema. Un cas aïllat d’ansietat, però cap situació d’èxode precipitat a les carreteres, ni de ciutadans abocant-se a les esglésies a resar. Per què ens ha arribat aquesta imatge d’una situació apocalíptica, llavors?

La història s’entén ràpid amb els que titulars de diaris tan prestigiosos com el New York Times, amb l’edició del 31 d’octubre de 1938, alertaven sobre els perills de la ràdio. El nou mitjà havia estat guanyant posicions en les quotes d’audiència, fent ombra a la premsa escrita, que havia prosperat sense competidors. A més, especialment durant la Gran Depressió, la ràdio havia captat l’interès de molts anunciants, que havien abandonat els mitjans més tradicionals per a invertir-hi. Les companyies rere els grans diaris varen decidir aprofitar el programa d’Orson Welles, bastant minoritari (es calcula que menys d’un 2% de l’audiència potencial va sintonitzar el programa a l’hora que s’emetia) per a escampar una imatge falsa de pànic estès, i culpar-ne la ràdio, donant-li una imatge de mitjà poc seriós. Una campanya que va funcionar sorprenentment bé, atès a què la imatge que es va donar dels fets ha arribat fins als nostres dies.

 

Un exemple primerenc, al qual ara ja estem habituats, de fake news.

Escoles i centres de formació

Tot sovint, rebem correus de persones interessades a formar part del nostre projecte. Alguns tenen experiència en locució, perquè vénen del món del periodisme, de la ràdio la majoria. D’altres són actors o actrius, amb més o menys carrera. I n’hi ha que saben que tenen una veu preciosa perquè els ho han dit moltes vegades, i la volen explotar.

A tots ells els expliquem que per ser locutor cal formar-se, tan amb les tècniques de veu, com amb el treball davant del micròfon. Cal aprendre a dir cada text amb l’entonació, ritme i emoció que li escau. No és ben bé llegir, és una mica més complex.

En tot cas, és un treball apassionant i a casa nostra hi ha molts centres de formació o escoles on imparteixen classes, cursos anuals o tallers intensius.

Us en deixem un llistat.

ECAD https://www.ecad.cat/es/curs/taller-de-locucio-publicitaria/

Nancy Tuñón https://www.nancy-tunon.com/ca/

Escola de Doblatge de Bcn http://www.escueladoblajebarcelona.com/cursos-de-doblaje-en-barcelona/

Todojingles (Terrassa) http://www.todojingles.com/cursos-realizados
Polford http://polford.com/formacion/

Eòlia: http://www.eolia.cat/es/practica-de-doblatge-en-estudi-professional/

Ens ajudeu a completar-lo? Escriviu-nos un mail si creieu que ens hem deixat algun centre que valgui la pena.

El terrible terme “online”

Molt sovint, quan ens demanen pressupost per a un projecte que es penjarà a internet, hem de fer un recorregut llarg i complex per entendre el que realment passarà amb aquell contingut. No és culpa de ningú, el que passa és que online és un terme moooolt ampli i maaaaaaassa general.

Què vol dir que un contingut es publicarà online? Que es penjarà a Youtube? Potser al web del client? O a les seves xarxes socials? I si es fa una campanya de pagament a Instagram, amb public segmentat?

Aaaaai quin lio!!

Bé, per treure’n l’entrellat, a Locutors Catalans hem desenvolupat un sistema de classificació “senzill” pero que pretén englobar una mica tot el que és online i, per contrast, el que no ho és.

ONLINE: Web, xarxes socials, canal Youtube del client final.

És a dir, totes aquelles publicacions que penjarà el client final a un perfil propi o web i que arribaran al seus seguidors, visitants i public habitual. Aquests continguts solen quedar penjats de forma indefinida en aquests espais, per tant, els drets d’ús són indefinits a nivell de temps.

PUBLICITAT PATROCINADA: Pre-roll o Bumper a Youtube, Publicitat a Instagram o Facebook…

Aquells continguts que es difonen a través d’internet en espais de pagament, orientats a un públic definit i segmentat (target) com per exemple els anuncis que salten abans d’un vídeo a Youtube, el contingut promocional d’Instagram o Facebook, el banners d’algunes pàgines web (cada vegada s’utilitzen menys)… Normalment les campanyes publicitàries, siguin online, per a ràdio, cinema o TV, tenen un temps d’aplicació i, per tant, els drets d’ús seran sempre per a un temps determinat que es pactarà en cada cas. Això sí, sempre es podran renovar previ acord amb les parts.

INTERN: Si un contingut es penja online, però l’accés al mateix és restringit (per exemple amb contrassenya) i només va destinat als treballadors d’una empresa o es mostra en una reunió interna a clients o col·laboradors, es conssidera que la difusió és interna. El temps d’ús, en aquest cas, és també indefinit. Però si el contingut es difón de forma interna, com a material de formació, però no va destinat exclusivament als treballadors de l’empresa, aleshores és una altra pel·lícula de la que ja parlarem (per exemple, un e-learning).

Segurament hi ha molt més a tenir en compte, mil variables i formats. I n’apareixeran de nous demà mateix, però per ara aquesta classificació a nosaltres ens funciona.

Ja sabeu, les agències americanes i d’altres països que van per endavant en aquest mundillo són molt més exhaustives a l’hora de definir els usos dels projectes de locució, sovint necessiten el pla de mitjans per endavant. Però aquesta és la segona peli d’una saga que, nosaltres, encara no hem estrenat.