Els anuncis deixen pas a una cadència urgent, un plató espaiós i ordenat. El presentador vesteix corbata i sempre el mateix pentinat. Ens presenta tant la pujada del preu de la llum com un conflicte bèl·lic amb el mateix to, amb un ritme controlat i l’èmfasi just. La varietat dialectal sempre serà perfectament neutra.
Canviem d’espai, i seiem en un pub fosc, tenim alguna cosa per beure, i un poeta local es prepara rere un micròfon. Fa alguna broma, estossega abans de començar: la parla se li transforma i es fa monòtona, fa les pauses on no n’hi hauria d’haver i deixa caure les paraules al final de cada vers. És la coneguda com a “parla de poeta”, i serà millor que estiguis còmode, perquè es mantindrà així tota la nit.
Moltes professions han desenvolupat una “veu” associada, amb un seguit de tics i entonacions determinades. Habitualment aquestes es converteixen en un estàndard per imitació, i configuren l’uniforme sonor del contingut. Aquell que escolta pot ràpidament posar context al que sent: un podcast, un programa de telenotícies o una classe. Fins i tot els poetes tenen la seva veu, característica per les seves pauses i finals de frase caiguts. Un estudi demostra, a més, que una bona part dels poetes no els suposa un problema mantenir una pausa de dos segons o més entre frase i frase, mentre que un parlant en l’àmbit quotidià no en sol deixar. Aquests hàbits creen formes de parlar poc habituals, que no empraríem en una altra situació, i que es converteixen, en molts casos, en un estàndard que es reprodueix al llarg dels anys.
Per exemple, per què el parlar dels mestres és monòton en llegir a la classe? Pot ser que tingui alguna cosa en comú amb el to pla i reiteratiu de les oracions a l’església?
Tot i que hi ha excepcions, molts oradors presenten un to ensopit en llegir en veu alta a una audiència, ja sigui un text religiós o un llibre de ciències naturals.
Hi podríem trobar una causa en l’origen del “cant pla”, una mesura establerta a Europa des dels monestirs cistercencs a partir del s.XI, i reforçada més endavant en el Concili de Trento.
En primer lloc, la mesura limita l’àmbit musical a deu notes per al cant eclesiàstic, fet que redueix les variacions en el cant i el fa més monòton; segles més tard, es codifica encara més el ritme i les interpretacions del cant litúrgic a Europa. El que se’n desprèn és una veu uniforme i tradicional emprada per a lloar i llegir en veu alta els textos en congregació, fet que podria haver influït en l’educació, sobretot al segle XIX i XX, quan la majoria de mestres del nostre país provenien de l’entorn eclesiàstic.
Bona part de la feina de locutor és posar la veu adequada a un contingut: no només amb la dicció i pronúncia, sinó adaptant-se al context que l’acompanyarà.
