La veu i el poeta

Els anuncis deixen pas a una cadència urgent, un plató espaiós i ordenat. El presentador vesteix corbata i sempre el mateix pentinat. Ens presenta tant la pujada del preu de la llum com un conflicte bèl·lic amb el mateix to, amb un ritme controlat i l’èmfasi just. La varietat dialectal sempre serà perfectament neutra. 

Canviem d’espai, i seiem en un pub fosc, tenim alguna cosa per beure, i un poeta local es prepara rere un micròfon. Fa alguna broma, estossega abans de començar: la parla se li transforma i es fa monòtona, fa les pauses on no n’hi hauria d’haver i deixa caure les paraules al final de cada vers. És la coneguda com a “parla de poeta”, i serà millor que estiguis còmode, perquè es mantindrà així tota la nit.  

Moltes professions han desenvolupat una “veu” associada, amb un seguit de tics i entonacions determinades. Habitualment aquestes es converteixen en un estàndard per imitació, i configuren l’uniforme sonor del contingut. Aquell que escolta pot ràpidament posar context al que sent: un podcast, un programa de telenotícies o una classe. Fins i tot els poetes tenen la seva veu, característica per les seves pauses i finals de frase caiguts. Un estudi demostra, a més, que una bona part dels poetes no els suposa un problema mantenir una pausa de dos segons o més entre frase i frase, mentre que un parlant en l’àmbit quotidià no en sol deixar. Aquests hàbits creen formes de parlar poc habituals, que no empraríem en una altra situació, i que es converteixen, en molts casos, en un estàndard que es reprodueix al llarg dels anys. 

Per exemple, per què el parlar dels mestres és monòton en llegir a la classe? Pot ser que tingui alguna cosa en comú amb el to pla i reiteratiu de les oracions a l’església?  

Tot i que hi ha excepcions, molts oradors presenten un to ensopit en llegir en veu alta a una audiència, ja sigui un text religiós o un llibre de ciències naturals.  

Hi podríem trobar una causa en l’origen del “cant pla”, una mesura establerta a Europa des dels monestirs cistercencs a partir del s.XI, i reforçada més endavant en el Concili de Trento.  

En primer lloc, la mesura limita l’àmbit musical a deu notes per al cant eclesiàstic, fet que redueix les variacions en el cant i el fa més monòton; segles més tard, es codifica encara més el ritme i les interpretacions del cant litúrgic a Europa. El que se’n desprèn és una veu uniforme i tradicional emprada per a lloar i llegir en veu alta els textos en congregació, fet que podria haver influït en l’educació, sobretot al segle XIX i XX, quan la majoria de mestres del nostre país provenien de l’entorn eclesiàstic. 

Bona part de la feina de locutor és posar la veu adequada a un contingut: no només amb la dicció i pronúncia, sinó adaptant-se al context que l’acompanyarà.  

La veu difònica

“Seient amb una gran muntanya de fons, un home solitari canta en la manera tradicional mongola; és el khöömei, el cant de gola.”

Originari de Tuva, el cant de gola també es coneix com a cant difònic. Un cantant entrenat pot arribar a produir fins a dues o tres notes simultàniament, sostingudes en el temps. El so produït és gutural i ressonant, més semblant a un instrument que a la veu d’un cantant. En certa manera, el cantant de gola aconsegueix convertir el seu cos en un instrument.

La tècnica parteix de la manipulació de la ressonància, especialment l’entrenament del tracte vocal, on els cantants empren l’espai de la seva faringe i cavitat bucal per a amplificar certs sons de les cordes vocals. És una tècnica poc habitual, i que, tot i això, ha aparegut al llarg de la història en cultures ben diferents i sense contacte entre elles.

El cant de gola més conegut és originari de Mongòlia, on ha format part de la cultura local durant segles, però també podem trobar mostres de cant difònic a llocs com Sardenya, Andalusia o entre els Inuit d’Alaska.

La cultura inuit manté les formes tradicionals de cant de gola, conegut com a katajjaq: és cantat per dones i en parella, les dues cantants s’agafen dels braços i canten cara a cara. L’origen el té en un joc de resistència, al que jugaven les dones inuits mentre esperaven que tornessin els caçadors de les seves expedicions: l’última en aguantar la seva veu sostinguda guanyava. També era cantat per les mares inuit als seus nadons, ja que les vibracions regulars que produeix el cant de gola en la mateixa tràquea calmava els infants.

Una de les peculiaritats de la veu humana, i que en demostra la seva adaptació i versatilitat. O, com digué Strauss: “La veu és l’instrument més bell, i el més difícil de dominar.”

 

Consultes fonètiques

Si us dediqueu a la locució o al doblatge, segur que sovint us trobeu amb paraules complexes o que mai no havieu sentit abans.

Com a professionals de la veu, una de les nostres batalles és revisar i assegurar-nos que el que gravem és correcte a nivell lingüístic i fonètic. Hem de tenir una bona base en aquest setit, tan en castellà com en català. En català hem de saber dir les vocals neutres i fer el enllaços del català, amb habilitat, però també hem de ser capaços de no fer aquests encadenaments en castellà i poder ensordir les esses perquè no se’ns noti l’origen, per exemple.

Bé, una batalla important que se suma a la resta, la de l’entonació, la col·locació de la veu, l’adaptació al registre…

Per això volem compartir amb vosaltres algunes pàgines on podeu consultar qüestions de fonètica i evitar-vos retakes:

ÉS A DIR – CATALÀ

https://esadir.cat/

L’És a dir és un portal de la CCMA que compta amb un extens recull de paraules i la seva pronunciació correcta: topònims, gentilicis, noms pròpis, neologismes o vocabulari relacionat amb l’actualitat…

A més, alguns dels mots també tenen un audio de referència.

I… hi ha un apartat que enllaça a pàgines similars en altres llengües: https://esadir.cat/Altresllengues

ALCOVER MOLL – CATALÀ

https://dcvb.iec.cat/

És el nostre diccionari (fonètic) de capçalera, el diccionari Català-Valencià-Balear.

Una joia que gràcies al cel es va digitalitzar el 2002 i que conté vocabulari en les diverses variants dialectals del català: central, oriental, occidental… però també expressions i paraules d’abast molt més reduït, per exemple de l’Empordà, de poblacions concretes o mots antics que gairebé ja ningú no utilitza. I cada paraula té la seva trasnscriptió fonètica en les diferents variants dialectals.

Una joia, us ho assegurem!

FUNDEU (Rae) – CASTELLÀ

https://www.fundeu.es/

Aquest seria el portal més interessant sobre fonètica en castellà. Funciona com un blog, però té un cercador que facilita trobar el que necessites. I ens agrada, principalment, perquè si tens algun dubte els pots escriure i et contesten en qüestió d’hores.

Aquest és el mail de contacte: consultas@fundeu.es

FORVO

També hi ha recursos i plataformes molt interessants i que inclouen altres idiomes, com Forvo. Aquesta web recull audios de paraules i noms propis en centenars d’idiomes, de manera que en alguns casos pots comparar per acabar d’estar segur de com es diu el nom d’un violinista rus, per exemple.

És un projecte molt interessant i potent, tot i que s’ha de verificar que el que proposa en cada cas és correcte.

GOOGLE

Google Translate és una bona opció també, tot i que per a català o castellà té més limitacions. Des de fa uns anys, també està treballant en una aplicació que orienta sobre pronunciació i transcripció fonètica, però de moment només funciona en anglès.

Només heu d’escriure a Google “how to pronounce” i la paraula en qüestió. Aquest en seria un exemple: google.com/search?q=how+to+pronounce+effervescent

Si coneixeu alguna altra eina, compartiu-la amb nosaltres!